A mitges

I

L’olla feia estona que era al foc i l’aigua tot just començava a pujar el tempo de la seva dansa quan el so estrident del telèfon, gelós perquè feia dies que ningú li feia cas, va estendre’s per cada centímetre quadrat del pis. Tres sís i un fins ara més tard, una mà va apagar el foc amb un sol gest mentre la seva bessona segrestava furtivament la jaqueta, que de sobte es va veure arrencada de les seves cavil·lacions profundes sobre si devia ser hora de sumar-se al col·lectiu d’objectes que col·leccionaven motes de pols o seria millor seguir deixant-les passar, encara que això signifiqués seguir sentint-se sola. L’aigua de l’olla mai va arribar a bullir.

II

A primera hora del matí, mentre caminava camí a la feina, li havia semblat que en faria un d’aquells que se sentiria fins i tot a través de les persianes que encara protegien dels raigs de sol incipient els somnis en curs d’aquells que tenien la sort de seguir dormint, però, ves quina gràcia, una gavina que passava justament pel seu camp de visió el va distreure recordant-li que feia mesos que no anava a la platja, la qual cosa era ben estranya perquè mira que hi havia arribat a anar sovint, ell, a la platja, de jove, perquè mira que s’hi estava bé a la platja, prenent el sol o banyant-se a l’aigua, que, de fet, en aquella època de l’any encara seria freda, si hi anés dissabte, per exemple, tot i que dissabte potser millor que anés a comprar perquè ja quasi no li quedava res a l’armariet de la cuina... Tot el dia va dur al nas la picor de l’esternut que no havia pogut néixer a primera hora del matí.

III

Ja ho tenien tot a punt: els permisos, el projecte, els plans, els materials, els treballadors (tots vestits d’acord amb les normatives de seguretat que acabaven d’entrar en vigor), els terminis aprovats... Tot. Les obres van començar el primer dia del mes, que queia en dimecres. Van fer els fonaments i l’estructura de l’edifici. Els vianants que miraven amunt podien imaginar com seria cadascuna de les habitacions que ja estaven separades les unes de les altres. L'hotel s’anunciava en cartells al voltant dels murs que rodejaven la parcel·la en obres i els clients que s’hi allotjarien semblaven molt contents i, per alguna raó, tots nòrdics. Potser era política d’empresa. És un misteri que es manté fins avui. La constructora va ser una de les empreses amb més pèrdues a l’inici de la crisi. L’esquelet de l’hotel segueix al mig de la parcel·la, tossut, esperant la tornada dels treballadors vestits de taronja fluorescent qualsevol matinada d’aquestes. Els clients del cartell sembla que tenen menys paciència; tots han començat a desaparèixer sota el sol inclement.

...

De vegades, les coses queden